Va de poetes! (XV): de grans i de palles.

De resultes de recents converses cibernètiques amb Xavier Aliaga i amb el Príncep de les Milotxes (veieu-ne els comentaris) he anat fent-li punta al llapis de l’origen de l’impuls poètic.

De tant en tant, Aliaga ressenya al seu bloc jóvens poetes actuals que comencen a dir la seua en el panorama literari català. Hi ha parlat de Jaume C. Pons (a qui qualifica de "gran"), de Rubén Luzón i de Martí Sales. Els tres formen part d’una fornada de vint-i-huit poetes que es mouen sobretot per la metròpoli de Barcelona (tot i que també n’hi ha a València, per exemple el nostre enyorat Andreu Galan, el mateix Luzón i Eduard Ramírez, per donar tres noms) i sota un denominador comú titulat Pedra Foguera, apadrinat per Enric Casasses, i que en realitat és un llibre antològic que els recull als vint-i-huit. Noves veus. Sorolloses en molts casos. ¿Massa soroll per no res? Ja ho veurem. Ja es veurà quants en queden en actiu d’ací deu anys.

I és que supose que vostés coincidiran amb mi que l’adolescència (i encara més la postadolescència, que en determinats casos s’allargassa fins passats els trenta anys) és un període vital difícil de portar. La vena poètica, en molts casos, arranca ací. L’acne és molt traïdor. L’efervescència emocional de l’adolescent, que és sempre explosiva i dispersa, fa que l’energia que l’individu desprén córrega com la lava per camins insospitats. El desvari hormonal en qué es resumix l’adolescència afecta el cos, la ment i aquell magma encara no quallat que anomenem voluntat; i en conseqüència, ens aparta del món. Si un és tímid, o inhibit, o lleig (tres motius pels quals la libido torrencial té escasses possibilitats de ser alliberada sobre l’objecte de desig en qué es convertix un altre cos adolescent), sempre té a mà (mai millor dit) els camins d’Onan: físics i mentals. I en eixe sentit, l’adolescent descobrix la poesia (o, per extensió, la literatura o l’art) com una mena d’art autoamatòria, i el seu ego, minimitzat per la timidesa, la inhibició o la lletjor, es pot expandir més lliurement mitjançant els versos (la narrativa o la música). La masturbació és una vàlvula de plaer de consum propi absolutament lícit, faltaria més! Com la poesia adolescent. I també la postadolescent: ego, ego, egooo,... oohmm, oouuhmmm, uuuhmmm, aaah!

El mal ve quan un pretén fer pública la seua art autoamatòria. Els resultats solen ser de vergonya i no és d’estranyar que causen estes reaccions en els altres: «Qué m’importa a mi com te la casques tu, xato?» És més: «Tira pâcallà no fóra cas que m’esgitares!»

Al Príncep de les Milotxes li deia que no m’interessa gens la poesia que parla del jo (l’ego), la que pren el jo com a centre per a la creació. Traduït ve a ser: «Qué m’importa a mi com et trobes tu?» El que m’interessa quan m’aboque a un llibre és trobar una veu que m’explique el món. M’interessa com algú (un poeta, un narrador, un pintor, un filòsof,...) veu el món. M’interessa algú que amb la seua obra em mostra aspectes del món que ell ha pogut descobrir i que jo no havia ni ensumat. La veu del poeta ja està en els versos. No cal insistir a mostrar-se. Mostrar-se és un joc de l’ego adolescent (i postadolescent), una reivindicació de l’autoestima davant l’espill. En estos casos, no interessa el món, només interessa el reflex d’un mateix en l’espill: pur exhibicionisme, fruit del desvari hormonal.