Reescriure's

El canvi estètic que va lluir el dilluns obeïa a la substitució progressiva que desitjava de la seua personalitat. No era suficient la recent posada en escena d’una mímica allunyada del seu caràcter reservat i poruc. També calia enfrontar-se amb la indesitjable realitat que li tornava l’espill qui, malgrat tots els seus esforços de recanvi, s’entestava en dir-li el que era sota la seua pell de pigues escampades pel desordre i la dèria del temps. Per això va decidir tallar-se el cabell, per ser una altra, i no fallar-se a sí mateixa.

La feblesa de la seua personalitat, tan condicionada per una neurosi indefugible, era un llast del que volia desfer-se’n. I va pensar, equivocadament, que ser algú era qüestió de saber enllestir unes bones pinzellades sobre la tela d’un quadre, ja repintat en excés. Sense adonar-se’n que l’ull, no ho és perquè veu, sinó perquè et mira.

Així i tot, capficada en una sort de rància novetat, es passejà per davant dels seus companys amb una pretesa normalitat que no va aconseguir de cap de les maneres. Les converses en les quals mai no gosava immiscir-se, seguien sent papallones esquives per als dits del seu enteniment i, tot ho volgué dur amb un somriure esquifit que més bé semblava una ganyota producte d’un rampell de mal de ventre.

El seu marit la considerava avorrida. Per això feia del treball l’única cosa, l’únic pretext, l’única justificació per mantenir-se amb ella, per tenir un espai comú, l’únic fill comú. Dia rere dia hi deixava un grapat de gestos per notificar-li que encara hi era, embolicats en un fardell i que dipositava rere la porta de la seua convivència. Ella els recollia com s’hi ho foren tot —de fet ho eren—, i els amuntegava sobre altres que ella mateixa fabricava i que, malgrat els seus esforços, no eren reals.

Sentia una eufòria inusual, potser fruit dels barbitúrics, encara que no ho pensà així. Més bé va considerar que era el moment de ser una altra, marcada per la fràgil diferència del maquillatge i la perruqueria.