Des de ben menuts, als humans ens encanta jugar amb el llenguatge. Tothom —o totdon— recordarà la seua infantesa: sent nens i nenes, hem gaudit de valent contant sussoïts o endevinalles, fent embarbussaments... I amb l’escriptura s’esdevenia quelcom semblant abans que alguns mestres d’escola mataren —amb llur dèria per les graelles, el subjecte i el predicat, i els pronoms febles— la nostra creativitat d’infants. On vull anar a parar? Vull recordar que l’entreteniment és una de les funcions bàsiques de la literatura. Aquest blog n’és un bon exemple. Vegem, sense anar massa lluny, el cas de Capità Superflipo. Algú —el propi Capità?— assassina diversos autors (el Santíssim Pare, la senyora Palomino, Dionisos Papallona, sor Neguera) i llança una pista falsa: una nota de premsa on s’afirma que tots han aparegut morts en estranyes circumstàncies.
Mentida podrida! Entre els cinc han ordit un pla per a passar a la clandestinitat. És més, Superflipo ha tirat mà d’una argúcia barata: el truc del narrador editor que troba i publica una carta, uns apunts, el manuscrit d’un relat... S'ha inventat el personatge de Parry N’Dongo, receptor d’una tramesa literària de Dionisos Papallona. Què podem deduir d’aquests fets? Que Superflipo pateix “mono” i no tardarà a fer-se present de nou. I encara podem fer altra deducció: El Penjoll no és la cabina dels germans Marx, ni la caixa de Pandora. Tampoc no és la torre de Babel, malgrat la presència de diferents idiomes, com ara l’italà de Guido Mattei, o el francellonés d’Alain Citron. En realitat és —bé que, de vegades, alguns dels seus col·laboradors es posen transcendents— una colla de burletes que solen rifar-se de tot i de tots. Capità Superflipo, no estarà vostè també darrere de Mattei i Citron?
No comments:
Post a Comment