PESSIGADES SONORES (III)

LA OLOR



És sorprenent com viatgem de ràpid al passat per l'autopista de les olors. Dins l'actual moda de retrobament o flashback als noranta, i la recuperació dels discos de vinil amb la cicatriu del fetitxisme més marcada que mai en la cara, o en la doble cara, el senzill acte de traure un disc del seu embolcall acartonat recupera, d'ipso facto, alguns orígens.



Aquells trens escandalosos, sense fil musical però escandalosos. Massissos, robustos, amb les carns blindades i la pell de pintura metal·litzada alçada per esquinçalls oxidats, com pigues rovellades abraçant als austers cendrers i flirtejant amb la "tornilleria" de rosca dels cartells d'advertència òrfens d'icones. El trajecte era com un joc de tetris entre el meu cos i els esmolats angles rectes dels reposabraços i albellons de calor de la part inferior dels seients. I amb l'arribada a València la basarda i l'excitació cauteritzaven les ferides provocades per les durícies d'acer del rodalies. L'escenari, llavors majestuós, de la cúpula metàl·lica a l'estació del Nord amb el sobrefons de la plaça de bous, dissipaba els últims records de la banda sonora del viatge, aquella composició coral interpretada pels viatgers, les seues vicissituds i equipatges. A l'itinerari urbà, memoritzat pas a pas, m'acompanyaven una adolescència sense massa coratge i l'absolut respecte davant de tot i tots. La seqüència, la de sempre. Primera parada Harmony, segona Discos Amsterdam i si la butxaca i la urgència ho permitien allargava l'excursió fins a Oldies. Ara pense que els efluvis de la puberal excitació, havien de ser tan inodors com perceptibles a mes de deu metres de distància. La tria sempre dificultosa davant de tant i tant per descobrir, es complicava sobre manera amb la ingrata companyia del neguit. En la tornada a l'estació als dubtes en l'elecció s'adjuntaven, de regal, les presses habituals. Un passeig fugaç esquivant al temps i els obstacles, tan sols ralentitzat per la sobrecàrrega de la fascinació davant de tanta i tan diversa gent. La recambra cerebral plena d'instantànies filtrades per l'absorta retina, i en un parpalleig em veia novament a les entranyes del tren.

L'aventura mensual arribava a la seua fi, i en aquell seient plastificat d'un apagat roig caoba, el meu món es reduïa a aquelles vistoses tapes de cartó, a aquells vinils negres i brillants, a aquelles olors que hui, de nou, em connecten amb uns ritmes tan aspres i crus com fascinants. Nirvana, Pavement, The Pixies, Surfin Bichos, The Cure, Yo la Tengo... L'escena del record amb la tramoia de la meua vista perduda en el disseny gamberro d'aquells discos, i el meu nas hipotecant la pituïtària i els seus tributs amb venciment en un futur que ja és hui. Pròxima parada...