vertígen

L’Ernest és un malalt disciplinat i obedient. Ha seguit les recomanacions del metge, estirat la major part del temps al llit, amb els ulls tancats, per no veure els volts del sostre d’escaiola, ni els mobles en fugida, ni les persones que el visiten i que van de part a part de l’habitació mentre xerren i s’interessen pel seu estat de salut. No pot llegir, evidentment. Això faria més lleuger el procés cap a la recuperació. Però si intenta fixar la mirada, les paraules escrites li fugen com formigues escarotades. Tampoc pot veure la televisió. Com a molt escoltar les veus, del telenotícies principalment, i imaginar els indrets on s’hi produeixen els sotracs que conten els locutors amb asèptica i condescendent professionalitat. Quasi tota l’estona està sol. Com que aquesta mena d’existència vegetal dóna per a poc, intenta dormir. En els somnis, breus i contundents, pot desplaçar-se amb normalitat, sense estirar els braços, sense tenir la sensació que camina sobre la coberta d’un petit vaixell bressolat per onades juganeres. En un dels somnis ha volat. Lentament s’enfilava pel pati de llums d’una mena d’edifici catedralici, fins a la teulada, per després baixar a bots a una mena d’hort on l’esperava una monja que renegava i corria cap a ell, vol suposar que molesta perquè pensava que la seua lleugeresa era una manca de respecte. L’única manera que ha trobat de fugir del seu enuig ha sigut despertar... De quan en quan el seu fill menut entra a l’habitació i pregunta. S’ha ofert a llegir-li. I ho fa, mentre ell, tombat del costat esquerre, l’escolta complagut. És una història del Pasqual Alapont, “Cagadets de por”, editada per Bromera i que al xiquet li fa molta gràcia. L’Ernest reconeix que és divertida, que la llegeix amb entusiasme i que, fins i tot, podria fer-lo riure si no fos per l’angúnia que té allotjada a l’estómac, esperant amb certa impaciència empentar-li cap a fora el solatge de les darreres i escasses menjades. A l’acabament de cada capítol l’avisa que després tornarà i reprendrà la lectura, si vol. I l’Ernest, amb un fil de veu, li diu que sí, que sí que vol. I torna a dormir-se. I a volar per les teulades...