MANUAL D’ESCATOLOGIA ( i IV): LA RONYETA.

Quan érem xiquets teníem aquelles sabatilles de goma per anar a banyar-nos a les Palanques, a les basses de la Beni, a la piscina de Bixquert o a la de la Murta, o al mar. De goma caladeta, se’n recorden? Passava que moltes vegades no havíem d’anar a banyar-nos enlloc però ens les posàvem igualment: de xiquet t’ho poses tot! I a la que un suava una miquiua, amb la suor es formava una ronyeta, uns gorritons, que anaven quedant entre els dits. Quan em llevava les sabatilles, em repassava els intersticis dels ditets, recollia aquella substància viscosa i confeccionava una única bola negra de ronyeta, igual que féem amb el mercuri dels termòmetres que es trencaven. M’encantava aquell tacte, el de la ronyeta vull dir.

Fa segles que no em trobe eixa ronyeta entre els dits dels peus (potser és una excreció infantil), però apareix en altres racons del cos adoptant noves formes, textures i colors, per exemple, qué em diuen de les crostetes ambrines de cera que apareixen en els plecs de darrere de les orelles? Com han arribat allà?

Menció a part mereixen els mocs, eixos amiguets perlats o foscos, divertits i cavernaris, apegalosos, elàstics o durs com pedres. Ara canta Josele Santiago:

“Y he sembrado gominolas.
Yo las riego con anís.
Y las guardo en caracolas
que me saco de la nariz.”

De la ronyeta del melic ha poetitzat l’Estellés almenys en dos ocasions. I no vull pensar que es referisca a les boletes de cotó o de llaneta. A Coral Romput explica:

“No és possible agafar el cor tal com s’agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.”

I al poema X de l’Hotel París diu que hi ha:

“... una pols, unes coses
semblant aquelles que s’hi fan al melic,
dessota cada pota de la taula, del llit,
en els plecs del melic, una pols, unes coses.”

Coses, residus, substància, gorritons, merdeta, ronyeta, diguen-li com vulguen, però tinguen salut, amics i amigues, per disfrutar de les seues pròpies excrecències!