Creativitat compartida? Clar! La creativitat sempre ha estat compartida. Sempre s’ha dit que poetes i novel·listes deixen de ser propietaris de la seua obra quan la publiquen, perquè aquesta passa a mans dels lectors. Les obres literàries o artístiques adquireixen sentit ple quan arriben al públic a què van dirigides (al receptor, espectador, destinatari o com es vulga dir). Això, naturalment, no té res a veure amb els drets morals o econòmics que genera l’obra, que sempre han de quedar salvaguardats, perquè els autors tenen dret a viure dels guanys que proporciona el seu ofici creatiu. I cal dir que creativitat sempre ha estat sinònim d’exclusivitat —o millor dit, de singularitat—. La repetició, en canvi, sol anar associada al plagi, a la còpia, a la imitació. Per això, els mitjans totalment compromesos amb la creativitat solen exigir originalitat. Internet no ha modificat substancialment aquests postulats; simplement multiplica de manera exponencial la xarxa d’intercanvis, la interactivitat i la velocitat de recepció dels missatges. Ha propiciat, això sí, produccions més breus i fragmentades, una nova modalitat de creació, la feta a dos, quatre, moltes mans, i també l’aparició —esporàdica encara— de creacions que es pengen a la xarxa de forma desinteressada, sense aspirar a tenir cap benefici econòmic (drets morals sí; tothom haurà observat que els blogs solen exhibir el logo de Creative Commons o similars). I precisament en aquesta lliga sembla jugar El Penjoll.
I feta aquesta reflexió, és hora de preguntar-se què té a veure el que s’acaba de dir amb el debat que planteja Marxi al post anterior? Res! Els comentaris a què al·ludeix Marxi criticaven l’abús —sí, l’abús— d’un dels vessants del blog: la seua funció com a tauló d’anuncis. Ja sabem que, de vegades, els grups alternatius s’atribueixen una transcendència que està per comprovar; aquests grups intenten aprofitar qualsevol mitjà per a fer-se notar. I ací ve l’aclaparament que patim aquests dies: els activistes de causes alternatives ignoren la dita «carabassa, amb poca ja n'hi ha massa» i són capaços de penjar el mateix post a vint-i-tantes plataformes distintes. Sincerament, creure’s el melic del món pot arribar a enterbolir la percepció de la realitat. «Una activitat en què han participat seixanta persones és molt important; s’ha de divulgar a tota ultrança», proclamen. I pengen la informació al seu blog, al de col·legues i coneguts, al d’altres plataformes i centres socials, al de diverses coordinadores... «S’ha de crear xarxa», diuen. No tenen prou amb comprovar que la gent interessada hi pot accedir a través de les llistes d’enllaços, de darrers comentaris i de seguidors, o a través del blogroll de blogs preferits. Han de penjar el post a tot arreu. I una última qüestió: seria interessant de saber quanta gent llegeix al final la informació omnipresent. Comentaris, no sembla rebre molts, encara que —ja ho sé— això no demostra res. En fi, ¿té aquesta estratègia comunicativa de caire reticular el ressò desitjat o, més bé, alguns dels hipotètics destinataris estan passant d'ella olímpicament? Abans de contestar, com que «cap geperut no sol veure's la seua gepa», convindria que algú fes una comprovació independent.
I feta aquesta reflexió, és hora de preguntar-se què té a veure el que s’acaba de dir amb el debat que planteja Marxi al post anterior? Res! Els comentaris a què al·ludeix Marxi criticaven l’abús —sí, l’abús— d’un dels vessants del blog: la seua funció com a tauló d’anuncis. Ja sabem que, de vegades, els grups alternatius s’atribueixen una transcendència que està per comprovar; aquests grups intenten aprofitar qualsevol mitjà per a fer-se notar. I ací ve l’aclaparament que patim aquests dies: els activistes de causes alternatives ignoren la dita «carabassa, amb poca ja n'hi ha massa» i són capaços de penjar el mateix post a vint-i-tantes plataformes distintes. Sincerament, creure’s el melic del món pot arribar a enterbolir la percepció de la realitat. «Una activitat en què han participat seixanta persones és molt important; s’ha de divulgar a tota ultrança», proclamen. I pengen la informació al seu blog, al de col·legues i coneguts, al d’altres plataformes i centres socials, al de diverses coordinadores... «S’ha de crear xarxa», diuen. No tenen prou amb comprovar que la gent interessada hi pot accedir a través de les llistes d’enllaços, de darrers comentaris i de seguidors, o a través del blogroll de blogs preferits. Han de penjar el post a tot arreu. I una última qüestió: seria interessant de saber quanta gent llegeix al final la informació omnipresent. Comentaris, no sembla rebre molts, encara que —ja ho sé— això no demostra res. En fi, ¿té aquesta estratègia comunicativa de caire reticular el ressò desitjat o, més bé, alguns dels hipotètics destinataris estan passant d'ella olímpicament? Abans de contestar, com que «cap geperut no sol veure's la seua gepa», convindria que algú fes una comprovació independent.
No comments:
Post a Comment