la beningna memòria selectiva

Les paraules que ha pronunciat el metge des de l’altre cantó de la seua taula-escriptori han segut tan contundents que l’Ernest ja no recorda ni com, ni per què s’hi troba en aquella consulta. El metge, pensant encertadament que la contrarietat del pacient és producte del colp emocional que acaba de rebre, prova de repetir-li el mateix diagnòstic amb una amabilitat que no s’adiu al context del seu missatge. Però, de nou, l’Ernest s’ho escolta com si fallés la comunicació, com si en realitat aquell home li donés la notícia a través d’un mòbil sense cobertura i només encerta a sentir paraules soltes, perdudes en la boirina de l’angoixa creixent: tumor, pulmons, dos mesos... No l’acompanya ningú a aquella visita i mira al seu voltant, desconcertat, esmaperdut, incapaç de pair (ni voler) aquella informació. L’única cosa que ha pres el seu enteniment és: “on aniré a parar ara?” Busca les seues conviccions religioses, que s’han desfet com les neules a la boca, per descobrir que anímicament també està sol. “Només dos mesos?”, s’atreveix a preguntar tement perdre la veu en un esclafit de plor. “Bo, poden ser més, però no més de deu”. Aquella pròrroga, minsa i dubitativa que el metge ha deixat anar, és suficient per a l’Ernest. L’acabament, certificat amb aquelles paraules, de la seua pròpia existència, sembla ser menys carregós. Pensa que perllongant el temps podrà recuperar l’enteresa necessària, l’equilibri emocional, la profunditat de l’esperit, totes aquelles coses que han fugit pel desaigüe que ha obert el pànic. I aleshores li venen al cap els fills, que ja no veurà créixer, i la dona sola, al bell mig dels dies, i la vellesa plaent que ja no tindrà, i demana per què, per què, per què... Quan es desperta té els ulls encesos en llàgrimes. A poc a poc troba serenor en la realitat que l’envolta i que va fent-se forta amb el pas dels segons, dels minuts... Mentre es passa la maquineta d’afaitar per la cara descobreix un vel de tristor que li entela la mirada. L’Ernest no sap perquè. “Què he somiat aquesta nit?” Li arriba la flaire de les torrades del desdejuni. Somriu i enllesteix ràpidament la feina.