Els pencaires.

Fa uns dies, en veure els noms de les il·lustres persones que componen el jurat del premis blocaires, vaig retrobar la pista d'una amiga de l'institut, Raquel, i el seu record em va fer assaborir com feia temps no em passava, les desventures d'aquella època de cubates tropicals i de logaritmes neperians. Raquel és avui una intel·lectual reconeguda, i les seves investigacions sociolingüístiques susciten gran interès (algunes les podeu consultar a la web, les recomane), s'ha fet un lloc en el dificil món universitari; i això ha estat gràcies al seu gran esforç, la seva enorme dedicació a l'estudi davant de qualsevol dificultat, i dificultas n'ha tingut i moltes. La vaig recordar llevant-se al matí quan encara no havia despuntat el dia per a baixar a Xàtiva des de Bisquert i anar a les classes particulars d'aquelles matemàtiques resistents, inexpugnables, de tercer de BUP, i la vaig imaginar a casa, sense poder eixir fins que la seva mare no s'entendria amb la nostra cara adolescent que demanava furiosament aire, velocitat, moviment. I desprès, a la facultat de Filologia, on va deixar els colzes pelats. I vaig recordar també altres amics com ella, que no es cansaven mai de llegir i de "penjar" escrits, que somiaven en veure la seva primera novela publicada, que escrivien poemes en la última pàgina de la llibreta d'anglès, i que jugaven a ser deus amb el verí del teatre. Són gent d'una matèria especial, els que agafen cada dia el cotxe com des de fa vint anys per anar a fer classes a València, a Burjassot o a Ondara, els que no es cansen mai de explicar-te el que han fet a la feina, els que van començar treballant de mecànics i avui encara no es creuen que pogueren haver anat a la universitat, quan anar a la universitat era un luxe que molt pocs podien gaudir.
Ja fa messos que es parla de la "cultura de l'esforç", diuen que s'ha perdut. Jo no ho veig així, estic rodejat de pencaires, de treballadors immensos, que es deixen la pell cada dia en allò que fan, des de servir una canya fins a publicar una tesi doctoral. Quan era petit ens deien la generació del baby-boom, i desprès ens van canviar el nom pel de "generació X", deien que no sabiem el que voliem ni on arribariem. Ara ja ho sabem, el nostre destí era ben fàcil: treballar i treballar... o es que algú pensava que podia ser d'una altra manera?