la nit de nadal

Com que és quasi la una de la matinada de la nit de Nadal, i no hi ha molta feina, Paco, el treballador més vell de la gasolinera, dormisqueja a l'interior d'una garita de vidre, que intenta preservar del fred hivernal amb un minúscul braser elèctric i tràngols menuts d'aiguardent. Quasi no pot mantenir-s’hi despert. De fet, hauria acabat adormint-se si no haguera sigut per la frenada d'un vell cotxe, que s’aturà violentament enfront d'un sortidor de dièssel. Paco maleeix entre dents, s'alça el coll de la jaqueta i ix arrossegant els peus mentre el vapor de l’alè li entela les ulleres. Quan arriba a l'alçada del cotxe, del seu interior descendeix amb molta feina un home alt, ros, de pell blanca, que intenta no deixar-se en el marc de la porta el parell d'ales blanques que porta agafades a l'esquena. S'escolta una estirada i unes quantes plomes es desprenen deixant-se caure lànguidament al sòl humit de la gasolinera. Paco obri la boca per a dir alguna cosa, però no sap exactament què. L'àngel —almenys això és el que sembla— maleeix sense vergonya. "Té collons eixir a fer encàrrecs en una nit com aquesta!" Després mira les plomes caigudes que ara han pres el color fosc de les taques de terra, escopís i diu: "A vostè què li sembla?". Paco, que encara no ha aconseguit eixir de la seua sorpresa, mira les plomes i, sense alçar el cap, respon: "Home... potser la caiguda del pàmpol...". L'àngel el mira un segon amb estranyesa, després es frega les mans i li demana que li òmpliga el dipòsit "perquè encara em queda camí i la Maria no estarà molt de temps alçada esperant-me". "I quina classe d'encàrrec és aqueix que li demanen portar a aquestes hores?", al fer la pregunta, ell mateix és conscient de l'olor dolçassa que prové del seu estómac lleugerament alcoholitzat i, instintivament, es frega el nas amb el dors de la mà, per a dissimular-ho. L'àngel, sense deixar de pegar botets i fregar-se les mans que de tant en tant es porta a la boca per a bufar-les d'aire calent, respon: "un anunci". Paco se sobresalta i tremola tant que la mànega del sortidor comença repicar a la boca del dipòsit. "Un... un anunci?", balbuceja, "quina classe d'anunci?". "Escolte, amic, en aquest poble viu molta gent?", l'àngel no sembla haver-lo escoltat. "Doncs... si que som un grapat... i diu que va a fer un anunci?" De sobte la remor de plomes i bufits s'atura. Aquell ésser avança cap a Paco, li posa una mà al muscle, i sense deixar de mirar-lo li rebla: "Mire, no s'ho prenga a mal, però no estaria bé que anara pregonant aqueix tipus de coses abans que les sentira l'interessat, em comprèn?" Paco no s'atreveix a respirar. "Per cert, tindria inconvenient en deixar-me entrar en la seua garita? Fa un fred de mil dimonis, i amb aquesta roba no s'aguanta bé, ho comprèn, veritat?" L’encarregat de la gasolinera no té temps de contestar. L’àngel, a grans camallades, s’adreça cap a la garita i s’hi fica dins. Allí el veu estossegar i mocar-se després amb la mànega sense miraments. Després fa uns salts ridículs amb les mans sota les aixelles i, com si en realitat estigués gaudint de la intimitat més absoluta, s’olora després la punta dels dits que enretira, sobtadament, amb un gest de fàstic. Paco l’observa a través del baf que surt de la seua boca oberta. Abstret com està no se n’adona que el diposit del cotxe ja és ple, i que un rajolí de combustible regolfa i li banya el terra i la punta de les sabates. Quan n’és conscient solta el gallet del dispensador i el deixa de nou al seu encaix del sortidor. Mira, astorat, al seu voltant, cercant el poal de la serradura però l’àngel, que li fa dos colpets a l’esquena, l’interromp. “Té foc?” li diu mentrimentres subjecta entre els llavis una cigarreta. Paco quequeja: “Es què... es què... ací no s’hi pot.. pot fumar...”. L’àngel continua sense aparentar escoltar-lo, clava el cap dins del cotxe i prem l’encenedor perquè vaja escalfant-se. “Xe quina nit! Per l’amordedéu! Llàstima em donen els qui l’han de passar al ras”. Amb ostentoses xamades mira d’encendre’s la cigarreta. Paco vol dir alguna cosa però el que sent el deixa ben parat. “Només faltaria que aquesta gent no estigués a casa i no pogués dir-los allò del xiquet”. Paco sent que si no li ho pregunta rebenta i, avançant-se un pas amb els peus mullats, li diu: “Quan diu ‘el xiquet...’ vol dir.. el Jesuset!?”. L’àngel el mira als ulls un instant, les faccions de la cara congelades pel desconcert. Després, com si hagués entés de què va tot aquell assumpte, puja al vehicle d’una revolada i, abans de tancar la porta crida: “Ja m’havien avisat a mi que la gent d’aquesta contrada tenia mala llet. Ara m’ix amb el jesuset el ‘creminal’ aquest... La mare que et va parir! Si tens ganes de riure’t et mires a l’espill, desgraciat!”. Hi ha tot un seguit més de malediccions, però Paco no pot escoltar-les perquè el cotxe s’incorpora de nou, escopetat, a la carretera. Molt prompte, les imprecacions d’aquell àngel estrany, i el soroll enrabiat del vehicle, es dissolen en la nit silenciosa. Paco torna lentament a la garita, decebut. Allí dintre, a l’escalfor del braser elèctric, la resistència del qual brilla com un déu, glopeja la botella d’aiguardent per mirar d’empassar-se el disgust. Per una vegada que semblava haver-li ocorregut una cosa extraordinària! En una nit com aquesta ben bé que podia haver-li canviat la sort. Les parpelles li pesen i una son apegalosa mira de lliurar-lo de la realitat. Se sent transportat a un lloc llunyà, més càlid, més acollidor. S’hi veu tombat en una platja solitària, estovat en un gandula que es belluga al ritme de les ones del mar, davant d’un sol d’una brillantor encegadora i creixent. Ja no té fred. El cos va omplint-se d’una calidesa insòlita. Els peus ja no estan gelats. De fet, són la part de la seua anatomia que més ràpidament s’escalfen. Fins i tot diria que li cremen. De sobte, a les seues oïdes li arriba un repicar de vidres i una veu que, malgrat no haver-la escoltat mai, no li és tampoc del tot aliena. A poc a poc obri els ulls per descobrir, primer, a l’altre costat de la garita, l’àngel d’adés que crida embogit i colpeja amb les dues mans obertes la fràgil cristallera, i després, les flames d’un foc que li roseguen les sabates. D’un bot s’alça de la cadira i amb dues salpades es lleva el calcer i el reballa el més lluny que pot dels sortidors. Amb les mans al cap i descalç, s’apropa al seu salvador qui, mentre intenta calmar-lo, li explica que ha tornat perquè, amb l’enuig, se n’havia anat sense pagar la benzina. I que ell pot ser moltes coses, però també és un publicista honrat. Paco, amb els ulls plens de llàgrimes i sense escoltar-lo, li rebla: “M’ha salvat! M’ha salvat d’una mort segura! D’una desgràcia en una nit com aquesta! Vosté és un àngel del cel, estava convençut!!”. “Si no mirara déu...”, mastega l’àngel.