cirurgia

Han arribat deu minuts abans de l’hora. A la sala d’espera hi ha poca gent. L’Ernest diu bona vesprada, ben fort, desafiant, perquè tothom ho senta. La gent, sense mirar-se’l, respon lacònicament i, la majoria, en castellà. Busca lloc, per a la dona i per a ell, a la vora de dues dones grans que capcinegen quasi al mateix temps. Resen el rosari. “Potser caldria avisar algú de que ja hi som”, li diu la seua muller. Hi ha un pèl d’angoixa en la veu. Però només acabar-ho de dir les portes del quiròfan s’obrin i una xicota jove, vestida de verd de cap a peus, crida el seu nom. Tots dos fan un salt cap endavant, com impulsats per un ressort. La metgessa els tranquil·litza, el fa tornar a seure a ell, i li aconsella a ella que es deixe les ulleres, que al quiròfan no li caldran. Les portes es tanquen amb un xiuxiueig i engoleixen la seua dona, que desapareix en un gest d’agilitat jovenívola i inesperada. Ernest torna a la seua cadira. Treu un llibre, que ha portat per fer més curta l’espera, i se’l deixa a la falda. Mira al seu voltant. Per un cantó del passadís apareix un malalt, arrossegant els peus, empentant un degotador, amb el rostre demacrat. Sembla una ànima en pena. L’Ernest, contrariat, busca un altre lloc on deixar la mirada. Al racó de la màquina del cafè un vell tremolós mira de treure’s un tallat sense encertar de prémer el botó que toca. Juraria que gemega com un xiquet. Les portes del quiròfan es tornen a obrir. Un metge demana pels familiars d’algú. Dues dones joves s’apropen. Escolten les paraules del facultatiu amb una mena de reverència. Una d’elles, de sobte, es cobreix la boca amb la mà, per ofegar el plor. El metge desapareix. L’Ernest es remou inquiet al seient. Toca amb els dits el llom del llibre per si aquest li envia unes ganes de llegir que no arriben. I s’hi fixa en les taques fosques de la paret, dibuixades a força de recolzar l’espera, hores i hores. De gent que sua i pateix el temps de la incertesa. Ara sent calor. Primer pensa que potser l’aire condicionat està molt alt i que ell va massa abrigat. Però com que nota una lleu coïssor a la gola resol prémer fort les parpelles per si es tractés d’una mica de febre. Així li ho ensenyà la mare quan era menut. La prova no és determinant però creu que s’ha refredat. Es toca el coll amb la mà. Sorprès, amb el tacte, descobreix una mena de bony que abans no hi tenia. I, a més, ara li pica. No, només li pica no. Potser li fa mal i tot. Les portes del quiròfan tornen a obrir-se per deixar pas a una llitera on jeu un home jove, amb la boca oberta, maldant per respirar, i una sonda impossible que li surt del nas. L’Ernest nota que tot li dóna voltes. Mira el rellotge i l’esfera és una imatge tèrbola que no li permet situar-se en el temps. Sent que el seu cos es desfà en una solsida, que el llibre arriba al terra abans que ell, i que algú crida espantat. Quan per fi obri els ulls el primer que veu és el rostre de la seua dona que se’l mira amb preocupació, mentre li diu: El cirurgià diu que no cal treure’m res, però potser, ara que som aquí, podries aprofitar tu... L’Ernest té una recuperació sobtada i, amb dues camallades, es planta davant la porta de l’ascensor.