viatge

El violent contacte del marc de la finestreta tornà a l’Ernest al lloc que ocupava en l'autobús abans d'absentar-se sense voler per efecte de la somnolència. Els carrers que ara recorrien eren un indefinit mural d'ombres que la nit s'apressava a desdibuixar. Va sentir el lleu flagell del vertigen al pensar que no sabia exactament quant temps havia pogut dormir i si estaria perdut. L'autobús estava pràcticament buit, llevat d’ell i d'aquell vell que es balancejava com un embotit, mentre s'obstinava a mantenir el seu fràgil equilibri de la barra de subjecció, encara quan podia disposar de seients lliures. Gairebé al costat del conductor —un espectre d'amples esquenes que no es decidia a capbussar-se en la foscor de l'exterior— hi havia una jove que dormia profundament, mentre capcinejava amb els lleus sotracs del vehicle. Els llibres, que abans segurament serien en la seua falda, ara anaven escampats per terra, i un munt de fulls escrits a mà amenaçaven amb cobrir tot el sòl de l'autobús una vegada aconseguiren escapar definitivament de l'interior de la carpeta oberta que inútilment pretenia contenir-les. L’Ernest es va fregar els ulls vigorosament amb els palmells de les mans. Va voler consultar el rellotge, però al seu lloc va trobar una buidor de pell blanquinosa que denunciava la seua absència. Va posar el nas a frec del vidre de la finestreta i escodrinyà l'exterior. Li semblà que la velocitat era excessiva per a un autobús interurbà com aquell en el qual viatjaven. Res del que passava veloçment davant els seus ulls li retornava la seguretat de saber on s’hi trobava. Va resoldre baixar en la pròxima parada i reiniciar a peu el retorn a sa casa. Algú, empès pel desfici de l’espera, en un lloc indeterminat, ja hauria abandonat tota possibilitat de retrobar-se amb ell. Quan va voler posar-se dempeus per a preparar el seu cos a l'abandonament de l'autobús, aquest va accelerar violentament la seua cursa, de tal manera que l'ancià va perdre el contacte dels seus peus amb el sòl i va quedar literalment penjant, mentre la jove oscil·lava encara més sobre el seu seient, amb el risc evident de desplomar-se enmig del passadís. L’Ernest va voler cridar d'indignació però la seua veu no hagués pogut arribar a escoltar-se per sobre dels gemecs del vehicle, que es queixava des de tots els seus angles. Va observar de nou l'exterior amb major atenció i la foscor absoluta li va retornar la mirada. Era com si acabaren de capbussar-se en un túnel sense llums, espès, augmentant el desconcert del seu despertar. S’hi agafà instintivament del respatller del seient davanter i va sentir els seus dits relliscar amb el contacte d’una substància apegalosa, mentre afermava els peus sobre el terra metàl·lic del vehicle. Li faltava la sabata dreta i al seu mitjó s’havien adherit les corfes de les pipes que la deixadesa d'algú havia escampat per sota dels seients. Segurament la va perdre en algun moment del seu abaltiment i, si s'havia de jutjar per les sacsejades del vehicle, podia estar en qualsevol racó. Gairebé a l'instant la va descobrir rebotant sobre els apunts —definitivament escampats en una estora sense lògica—, pres d'una vida que no semblava controlar encara, exaltat per aquella sobtada llibertat que l'encaminava a perdre's en la part davantera de l'autobús, on ja s’hi submergia el conductor en la cabina inundada d'ombres. L’Ernest es va sentir envermellir fins les orelles. Aquella situació tan absurda semblava preparar-lo per a ser blanc de la ironia de la resta dels ocupants del vehicle. Mirà a l'ancià, qui primer podria adonar-se d'aquella absurda pèrdua, i va veure que aquell home tenia el rostre desencaixat pel pànic. De sobte, sonà l’alarma del despertador.