sona

Sona el despertador. Insistent. Penetrant. Repte per l’habitació envaïda per una llum insòlitament crepuscular. Em despulle de la nit a força d’arrapades. Les entranyes de la dutxa criden que no hi ha aigua per treure’m el son. M’escup dues vegades als peus, amb el menyspreu de costum i després emmudeix. A mig vestir sona el timbre de la porta. Em quede palplantat al rebedor mentre una ombra, a la banda del carrer, espera. Escolte uns esbufecs d’impaciència. He decidit ignorar-lo. Vaig cap a la cuina. La torradora està espatllada. El pa, carbonitzat, m’envia senyals de fum perquè desendolle l’aparell. Sona l’alarma d’incendis. He d’obrir la finestra. La cridòria del carrer es precipita a dintre. Em sonen els budells. Regire la nevera, famolenc. Hi ha coses allí dintre que no recordava tenir. Alguns articles han pres l’aspecte fastigós de la indiferència. Sona el telèfon. Mire la pantalla i veig un número que recorde vagament. Agafe l’aparell i escolte però, curiosament, la veu, no em sona.