la televisió en color

Quan l’Ernest conta als seus fills que la televisió no sempre s’ha vist en colors veu en les seues cares la sorpresa de qui no pot imaginar que mai hagués ocorregut una cosa així, de tan prehistòrica. Ell tenia aproximadament deu anys i en la colla d’amics hi havia el fill de l’amo de l’única ferreteria del poble que, a més a més de servir components i ferramentes de tota mena, portava els electrodomèstics més comuns però també els més inversemblants. Un establiment que mai no els deixava indiferents. Al seu aparador s’aplegaven moltes vesprades, després de l’escola, per gaudir amb la visió d’aparells que, segons mirava d’explicar-los l’amic, servien per a les coses més insòlites. No debades van viure amb gran expectació l’arribada d’aquell objecte, aparentment senzill que, una vegada col·locat davant la pantalla del televisor, donava color a les imatges que fins a aquell moment només s’hi podien veure en blanc i negre. Era una simple pantalla de color blavós, i no donava a entendre com podia fer el miracle de multiplicar el color, d’ací el sorprenent d’aquell enginy de la tecnologia. El millor de tot fou que, una vesprada, l’amo de la ferreteria els convidà a sa casa per poder comprovar de primera mà els efectes d’aquell invent. L’Ernest i la resta de xiquets que tingueren la possibilitat de gaudir d’aquell privilegi no ho oblidarien mai. Asseguts pel terra del menjador, bocabadats i neguitosos mentre el ferreter mirava de deixar ben plantada aquella miraculosa pantalla davant del televisor. Quan per fi conclogueren aquells preliminars, allargats i teatralitzats pel fatxenda del comerciant, connectaren l’aparell. La veu aparegué en primer lloc, com si les imatges hagueren decidit repenssar-s’ho, queferoses, una mica. Però, finalment, eixiren. I davant del seu astorament pogueren comprovar que, efectivament, tot s’hi veia, per fi, en color. En color blau.