la caiguda

Obri els ulls i la claror sobtada li fa pampallugues a la vista. Després les basques, el dolor punyent al clatell. Vol tocar-se’l amb la mà, just on la molèstia li batega, però no es pot moure. Prova amb l’altra mà i també amb les dues cames, però el resultat és el mateix. I ara té que afegir el pànic. Perquè, siga el que siga, el que li ha ocorregut, no pot moure’s. El cap si que es mou. Gira d’un costat a l’altre. Es veu estirat al final d’una escala, els peus recolzats en els últims graons, justament els que no ofereixen el recolzament de la barana. Ara ho veu. Les espurnes que al principi li omplien la visió es dilueixen. Sent la gelor del terra, que és llis i polsós, ho nota en la punta dels dits. Sent un fil de vent, com una mà invisible, que li lleva els cabells del front. I ara tot un seguit de sons que van desfent el vel del silenci. Sembla que està sol, al ras, al pati d’una casa que no pot reconèixer. Vol cridar algú. Però el cap és buit de noms. Es regira els calaixos de la memòria però no hi troba res. És un full en blanc. Prova d’estossegar, perquè vol comprovar si també ha perdut la capacitat d’emetre sons, ni que siga coneguts, però una nova fiblada de dolor al pit el fa renunciar. No pot assegurar-ho, però té la roba xopa d’una substància freda. Com que el moviment no li ha tornat, no pot palpar-se la samarreta amb les mans. El pànic, ara creixent, li porta ganes de plorar. I s’hagués deixat anar si no fos perquè, tot d'una, escolta el soroll metàl·lic del pany d’una porta a l’obrir-se i unes passes que se li acosten. Emet una cosa pareguda a un sospir d’alleujament. Ara pot veure, clarament, el rostre desconegut d’una persona que el mira amb un posat entre sorprès i enutjat i que, després d’observar-lo amb certa parsimònia, li rebla: Collons, com eres de dur! Dit açò, li posa el canó d’un revòlver a tocar del front. Ara si que caus! Ell prem les dents i tanca els ulls. Una claror sobtada el xucla com si tot ell es vessés per un desaigüe.